"El temps"

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

-ja ha quedat enrera després de la lectura.

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció.

Els mots

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.

De Joan Brossa.

Temps, paraules, percepcions, futur. Des que l'he llegit que no me'l trec del cap. Sensacional.

Aturant el temps...

Avui és un dia especial, el dia més llarg de l'any... un dia de 25 hores!

Quan era petit em proposava el repte de mantenir el meu rellotge una hora "endarrerit" per aconseguir anar una hora per endavant del món, malauradament acabava rendint-me a la comoditat de dormir una hora més al cap de un parell de dies (com a molt tard)... no es pot contradir a tot el món, i menys durant la infantesa.

De nou avui em plantejo aquest repte. Avui ens regalen una hora, pensem-ho fredament. Per un dia a l'any que es compleix la il·lusió de molts de tenir un dia de 25 hores, aprofitem-ho! Dedicadar-la a dormir és del tot respectable (i la opció majoritària) però d'aquesta forma el temps passa sense ni adonar-te'n, no es treu rendiment a aquesta hora addicional.

Una hora de lectura, de passeig, de festa, de música... són tantes alternatives a dormir que jo us vull proposar una cosa. Avui és diumenge, el dia sense presses per excel·lència. Aprofitant això, us proposo seguir amb el rellotge a la mateixa hora, no el canvieu. Espereu-vos a que arribi aquell moment del dia que desitjaríeu estendre una mica més en el temps i mai podeu fer-ho. Aleshores si, endarreriu les busques del rellotge una hora i assaboriu el moment, cada minut... Això si, aviso que aquesta hora addicional es consumirà sense ni adonar-nos-en, tal i com si estiguéssim dormit... això és inevitable!!

La foto és d'aquesta entrada a la Viquipèdia referent al canvi horari, molt recomanable.

Carta somiada

Estimada amiga,

Avui he entès la teva última carta, fins ara em tenies estranyat quan asseguraves fermament que “l’amor no existeix”, me’n feia creus venint d’una persona tant viva i estimada com ets tu... m’hauràs de disculpar, últimament estic lent de reflexes!

Els dies que passen lents han set difícils de deixar enrere, una barreja molt espessa de sentiments i ombres ho impregnava tot. Més d’un cop m’he preguntat com hauria anat aquesta travessia sense el teu suport i fins fa poc em preocupava no trobar la resposta, ara prefereixo recordar el valor que té haver-te tingut al costat just quan ha set necessari.

Tu m’has demostrat com els somriures perduren més enllà del temps i de les pors, que són l’arma definitiva contra el pessimisme i el carburant principal de l’amor, si bé amb aquest carburant no n’hi ha prou. Per això aquell amor no ha existit, era immers en la frontera innocent on només hi havia somriures, on es confonien amb facilitat valor i preu, compromís amb conveniència i confiança amb temeritat... sens dubte aquestes confusions són la part que més mal ha fet. Però bé, això ja és parlar del passat. Ara torna a ser hora d’abraçar els moments que venen, amb un somriure.

Tant de bo que poguéssim compartir un nou cafè mig ple.

Amb afecte,

El teu amic.

Autoajuda

A simple vista aquest missatge és del tot inofensiu, diria que és curiós i tot veure això a la façana d'una botiga de poble, però analitzant-ho una mica...

A primera impressió en podem fer un anàlisi positiu, "Regalen abraçades, uau!" gires la mirada cap a l'aparador on es llegeix en un altre cartell "aquí tenim pel·lícules que et poden canviar la vida, no te les perdis!" més ensota em va semblar llegir alguna oferta 2x1... (no vaig gosar fer-li la foto) aquest segon cartell ja em va fer mala espina... "massa bones intencions en tants poc metres quadrats, no?"

Tercer element a considerar: l'encarregat de la botiga. Un home de mitjana edat, amb una lleugera calba, posat seriós i assegut llegint el diari a l'esglaó de la botiga. Sembla ser que la vida l'ha castigat força en un moment o altre...són coses que es noten a la mirada.


No vaig entrar a buscar "la meva abraçada", vaig seguir endavant pensant en tot això, i en els qui s'aprofiten dels que passen un mal moment (o els ho fan creure) per fer-hi negoci. No tinc clar si és el cas d'aquesta botiga, això si, crec que actualment el negoci de "l'autoajuda" mou tants diners que ha acabat desviant-se dels seus orígens, sembla ser qualsevol motiu és bo per publicar un nou llibre capaç de canviar-nos la visió de la vida... quan potser en molts casos la situació no és tant negre com ens la volen fer creure.

No nego que hi ha llibres d'aquests que són molt bons, jo n'he llegit alguns i m'agrada molt haver-ho fet. Estic pensant en el mateix cas que els "actimel", realment és necessàri prendre un actimel cada dia? em penso que no. N'hi hauria prou amb un cafè al vespre amb uns amics o sortint una mica a que ens toqui el sol.... almenys aquesta és la meva opinió.

Tot això em recorda una d'aquelles frases genials del Grouxo:

"Abans de iniciar la tasca de canviar el món, dona tres voltes per la teva pròpia casa."

La pasió de Pasifae

Escultura de Òscar Estruga, realitzada amb tres tones de coure, situada en un dels espigons de davant el mar, a Vilanova i la Geltrú.

El primer cop que vaig veure aquesta escultura em va deixar bocabadat, és enorme i molt expressiva. La dona, "Pasífae", dins el toro blanc, i tot el que representa. Sincerament, aquesta és la primera escultura on hi ha un toro que m'agrada.

El mite molt resumidament diu que Posidó, déu del mar, va enviar un toro blanc al rei Minos de Creta perquè el sacrifiqués en el seu honor. El rei Minos no ho va fer, provocant la ira de Posidó. El déu es va venjar fent que la dona del rei, Pasífae, s'enamorés bojament d'aquell toro blanc. Sota les ordres de la reina, Dèdal (que era l'enginyer de l'època) va fer una vaca de fusta, on Pasífae es va amagar, i així Pasífae va poder consumar el seu amor amb el toro blanc. D'aquesta unió va néixer el minotaure que, si mal no recordo, va esdevenir guardià del laberint de Dèdal.

I aquí el mite, dibuixat pel gran Milo Manara

Per més informació hi ha un excel·lent post aquí.

Kopp-Etchells

Obrint una finestra a la observació, es poden veure coses espectaculars fins i tot en els lloc més curiosos i inesperats. A tall d'exemple? veure com s'enlaira un helicòpter militar al desert.

Aquest espectacular efecte, batejat com a "Kopp-etchells" en memòria de dos soldats morts en combat a l'Afganistan, té el seu fonament en la fricció que es genera en l'impacte de les partícules de sorra contra les pales de l'helicòpter, generant una quantitat considerable d'electricitat estàtica que es descarrega en forma de guspires. Realment espectacular.

Per més detalls no us perdeu la web de Michael Yon

- FTP -

1 de setembre de 2009, 22:10 PM.

Circulo en direcció Vic parlant amb algú sensacional per telèfon, quan de sobte un cotxe vermell passa com una bala pel carril de l'esquerra, just em dona temps a intuir la matrícula: "FTP". No m'ho crec, tant de temps buscant-la... i la tinc just al davant. Crido d'alegria, accelero i el segueixo.

Un dels avantatges del bluetooth: poder utilitzar el mòbil per altres coses al mateix temps que parles a través seu.

Desembeino el mòbil, inicio la càmera i disparo ràfegues incessants de fotos com si volgués abatre el cotxe... no ho puc evitar. Et retransmeto els fets en rigorós directe, i tot es succeeix tant ràpid que la teva cara de sorpresa es nota tot i la distància, és doblement màgic que aquest moment hagi arribat mentre parlava amb tu. Estic nerviós i ho notes, és evident, "va home, vigila a veure si encara et faràs mal parlant, conduint i tirant fotos!" [...] "Ja parlarem, bona nit", i no t'ho dic però saps que ho penso, t'estimo.

El vehicle vermell s'atura en un punt indeterminat de la capital Osonenca, en baixa una noia joveneta. Quan ella ja és lluny enllà m'aturo pocs metres més enrere i baixo del cotxe en busca d'un primer pla del meu botí, aquest:


El setembre ha començat bé! ;)

P.D. FTP és un protocol de transferència de dades, i pel que significa per a un servidor, fa temps que tenia la inquietud de trobar una matrícula acabada així.