Era una nit freda d'un 10 de novembre qualsevol. En aquella ciutat tot era immers en la més absoluta tranquil·litat de la nit: colors ataronjats, quietud i una curiosa barreja entre vapor i fum que emana de les xemeneies.
En una de les cruïlles que surten de la ciutat hi ha dos cotxes negres aturats d'una forma estranya, els motors segueixen en marxa i els respectius conductors seuen en el capó d'un dels cotxes. Són dos joves, d'edats similars, que fumen en silenci amb la mirada dirigida cap a la foscor del cel. Els seus rostres s'il·luminen seguint els irregulars intervals dels intermitents. Els dos desconeguts comparteixen aquest moment amb alegria, si bé no ho sembla, ni tant sols s'han fet a la idea del que acaben de viure... però se senten afortunats.
- D'això... a on anaves?
- M'espera l'Anna, la meva companya, avui tenim un bon sopar
El jove va deixar la cigarreta als llavis, i va treure el mòbil, allà hi havia la foto d'una noia rossa, atractiva, somrient al seu costat en la que devia ser una caminada de muntanya.
- I tu?
- De tornada a casa, avui estic baldat!
- I la teva Anna?
- (Fa una llarga calada) Doncs la meva Anna l'he deixat fa cosa d'uns pocs mesos... i ara sento alleujament, ràbia, enyorança, és una barreja complicada!
- T'entenc... però tu tranquil home! Que el millor encara ha d'arribar.
Les confidències dels anònims són un fenomen curiós, poques paraules més van compartir. Tots dos van restar en silenci recordant els moments previs a la seva trobada fortuïta. Ara se sentien totalment apartats del mon, com si el temps els brindés una oportunitat per assimilar el que havien fet.
Era tard, unes hores en què quasi no hi ha ningú al carrer. Tots dos volien arribar aviat, i en tenir la cruïlla just al davant van fer la mateixa excepció al mateix moment, creient-se que " a aquestes hores no passa ningú". Greu error. Mentre s'hi aproximaven, en lloc de frenar, van prémer gas a fons durant els instants crucials abans de veure que algú venia per una de les entrades tant ràpid com ells mateixos... i ja era massa tarda per frenar. A mesura que les seves trajectòries s’aproximaven inevitablement ja s’imaginaven enmig d'un munt de ferralla, adolorits, policies per tot arreu... terrorífic. Amb els respectius cops de volant violents, les frenades o els reflexes no n'hi va haver prou, aquella nit es va viure un miracle que sorprenentment a l'últim instant els va fer passar fregant a pocs centímetres.
Passat l'ensurt van frenar en sec poc metres més enllà, i com a acte reflex van retrocedir fins a quedar aparcats l’un al costat de l'altre al voral de la cruïlla. Els temeraris van baixar, nerviosos "de què ens ha anat que no ens matem!" i més enllà de culpes, nervis i masculinitats, van optar per asseure's amb calma per celebrar aquesta oportunitat de continuar il·lesos i poder esmenar l'error en futures ocasions.
Acabades les cigarretes, es van dedicar una llarga i ferma encaixada de mans, amb una mirada als seus ulls on existia implícitament una promesa que cap dels dos va pronunciar, la promesa que sorgia fruit de la por a perdre-ho tot, la por a repetir l'error i tornar a viure uns segons com aquells en què ja no podien fer res per salvar-se.
- Molta sort. Imagino que desprès d'això d'avui n'hem esgotat les reserves per uns quants dies...
- Em penso que si. A mi m'espera un sopar, a tu una llar... cuida't molt.
Pugen als seus cotxes i es miren per última vegada. Just abans d'emprendre la marxa creua per davant seu un cotxe groc amb algú que passa lentament estirant el coll intentant saber que hi fan aquests dos aquí aturats... ni s'ho imagina! (o potser si?)
